Introducció:
Entorn al gènere biogràfic s’han plantejat des de fa temps una sèrie de polèmiques relatives a com aquest s’acosta a la vida de l’individu, com es relaciona amb la societat en què va viure el biografiat i què té a veure aquest amb la història. Aquestes qüestions entre d’altres són les que es desenvolupen a l’article d’Isabel Burdiel “La dama de blanco. Notas sobre la biografía histórica”. Els temes tractats en aquest article són a grans trets el de la relació entre la biografia, la novel·la i la història i els seus graus de cientificitat, la tensió entre individu i societat, l’emfasització d’allò individual o allò contextual, les diferències entre individu i personatge, i altres conceptes que han afectat tant a la manera de fer biografia com història, trets dels quals s’exposa l’evolució que han patit des del segle XIX fins a l’actualitat, o des de la historiografia positivista fins al postmodernisme, passant pels estructuralismes de mitjans del segle XX. Ens embarquem per tant en un viatge que ens porta des de la importància atribuïda als fets concrets i individuals, el temps curt i la vida dels grans homes, cap a l’omissió d’aquests en favor del pes de les estructures generals de les quals una vida humana només n’era un exponent o model emmarcat en la llarga durada, per acabar a una darrera etapa en la qual preval el llenguatge a través del que aquestes qüestions són abordades, i en que la vida de l’individu no és ni totalment lineal i causal ni determinada, sinó que canvia en base a factors molt diversos i és contingent.
L’objectiu del present treball és l’anàlisi d’una biografia a partir de la qual podem analitzar diversos aspectes que esmenta Burdiel en el seu escrit, que seran exemplificats mitjançant la tria de fragments il·lustratius de cadascun dels elements. En aquest cas l’obra que analitzarem és la biografia d’Albert Einstein escrita per Mario Muchnik[1]. A tall informatiu i també per entendre millor com aborda l’autor la tasca biogràfica, comentarem sobre Muchnik que va néixer a Buenos Aires, Argentina, al 1931, i que va estudiar física a la Universitat de Columbia, per després treballar durant uns anys a l’Institut de Física de Roma. Als anys seixanta abandonaria la física per dedicar-se a la fotografia, després a l’escriptura i més tard al món editorial, ofici que ha desenvolupat fins a l’actualitat.
Breu resum de la biografia:
Donades les escasses 130 pàgines a través de les quals transcorre l’obra que analitzem, moltes de les quals es dediquen a l’explicació de conceptes de la física, i que el que motiva el present escrit no és el coneixement profund de la vida d’Albert Einstein, no entrarem aquí en massa detalls a l’hora de resumir els elements principals de la seva vida. Direm per situar-nos que va néixer a la localitat alemanya de Ulm, al 1879, en el sí d’una família jueva no massa practicant, però que molt aviat, al 1880 es va traslladar a Munich. En aquesta ciutat el seu pare obriria una fàbrica de components electrotècnics, i ell assistiria a les classes d’una escola de monges. Se’l presenta com un alumne que se centrava en les matèries que li interessaven, com les matemàtiques i la física, i que suplia la seva manca de memòria amb treball i dedicació. A la vegada va combinar els seus estudis amb un interès per la religió, que no duraria gaire, i pel violí. Seguidament, entre els 15 i els 16 anys, va descobrir la ciència i es va interessar pel funcionament de l’univers, el que el va fer abandonar la religió. Al 1794 els seus pares marxaren a Itàlia, ell es va quedar una temporada més a Munich, però incòmode amb la marcialitat del sistema educatiu alemany va rebutjar aquesta nacionalitat per marxar amb els seus pares, i poc després es traslladaria a Suïssa, on ingressaria a l’escola cantonal d’Aarau després d’un intent fallit d’entrar a l’Institut de Tecnologia de Zurich. Si que hi entraria en canvi un any després, al 1896, i s’hi graduaria al 1900. Al 1901 obtindria la nacionalitat Suïssa. Va ser en aquest període quan va començar a fer-se preguntes sobre diverses lleis de la física. Un cop acabats els seus estudis, com que no trobava feina, va sobreviure fent classes particulars i tasques de comptabilitat en algunes empreses. Al mateix 1901 se li publicaria el seu primer article científic a una revista especialitzada, que versava sobre el fenomen de la capil·laritat. Cansat de la ciència a arrel de l’esgotament al que l’havia portat la realització dels seus estudis, la va aparcar temporalment, i al 1902 va començar a treballar a l’Oficina Suïssa de Patents de Berna, feina que no tenia res a veure amb els seus coneixements però li deixava prou temps lliure per tornar a pensar en allò que li interessava, i també va trobar temps per casar-se amb una antiga companya de classe a Zurich, Mileva Maric, amb la qual tindria dos fills. Així va seguir aprofundint en la física, formulant-se preguntes i responent-les, a la vegada que es va envoltar d’un cercle d’amistats amb les quals discutia els seus plantejaments. Entre aquestes destacaria la de l’enginyer italià Michele Besso. Va escriure i publicar diversos articles, pels quals començava a ser conegut, i encara ho seria més a partir del que va publicar al 1905 sobre l’efecte fotoelèctric. En ell afirmava que la llum no era un fenomen ondulatori sinó corpuscular, és a dir, que no la formen ones sinó partícules. Això suposava un trencament revolucionari amb les teories existents al respecte fins a aquells moments, pel que en principi la comunitat científica no es va creure gaire el que proposava Einstein. Però amb el pas del temps es demostraria la seva hipòtesi, i aquest seria el treball que li seria reconegut amb el premi Nobel de Física del 1921. Però tornant a 1905, en aquell mateix any publicaria també la seva teoria de la relativitat especial i el seu principi d’equivalència entre l’energia i la massa expressat en la conegudíssima fórmula E=m.c2. A partir del 1907 la diversos científics van començar a interessar-se pels articles d’Einstein, sense que ningú els pogués refutar, i la seva fama va incrementar-se. Així, al 1909 esdevingué professor de la Universitat de Zurich, al 1911 a la de Praga i al 1912 tornaria a l’Institut politècnic de Zurich, ara com a professor, molt apreciat pel seus alumnes pel seu caràcter distès i proper. Però aquí tampoc hi estaria gaire temps, ja que al 1913 un altre físic que acabaria obtenint el Nobel al 1918 per la teoria quàntica, Max Planck, molt admirat per Einstein, li oferiria formar part de la Reial Acadèmia Científica de Prússia i la direcció de la divisió d’investigacions científiques de l’institut Kaiser Wilhelm. Va acceptar i va anar a viure a Berlín amb la seva família, però se separaria a l’any següent. Al 1915 publicaria la seva teoria de la relativitat general, en la que ampliava el que havia formulat anteriorment a l’especial del 1905, a més d’introduir conceptes com el de la quarta dimensió, segons el qual s’afirmava l’existència d’una curvatura en l’espai-temps ocasionada per la presència mateixa dels cossos. Al 1919 obtindria el divorci de la seva primera dona i es casaria amb la segona, Elsa Loewenthal, però aquest any es produiria un esdeveniment més important, la demostració de la teoria que havia presentat al 1915 mitjançant l’experiment de l’expedició Eddington, amb el que es va demostrar durant un eclipsi solar que es podia veure des de la terra la llum provinent d’una estrella que en aquell moment quedava alineada darrere el Sol, de manera que aquesta només podia ser visible en cas que la curvatura derivada de la presència de l’astre rei desviés la llum. A partir d’aquesta demostració la figura d’Einstein va ser aclamada mundialment i la seva fama es va multiplicar, sent requerit en diversos actes i celebracions i conegut per tothom. Però cal recordar que residint a Berlín la Primera Guerra Mundial el va horroritzar, pel que es va refermar el seu pacifisme, i després de la guerra es va sumar al moviment socialista alemany esperançat en contribuir a la reconstrucció del país. La defensa d’aquestes idees junt a la seva col·laboració amb els Estats Units en el finançament de la causa sionista van fer que a l’Alemanya de postguerra sorgís un creixent moviment en contra de la seva figura de la mà del progressiu auge del nacional socialisme. En aquells anys eren freqüents els seus viatges, encara més un cop li van concedir el Nobel, que el portarien als Estats Units, Japó o Palestina, i a Barcelona i Madrid al 1923. Al llarg dels anys ’20 continuaria viatjant i coneixent personalitats d’arreu del món. Un cop les circumstàncies van fer que Hitler assolís el poder al 1933, Einstein va renunciar per segona vegada a la nacionalitat alemanya, així com als seus càrrecs en institucions acadèmiques alemanyes, i no trigaria gaire a acceptar una oferta laboral a Princeton, fugint de l’antisemitisme nazi, on es quedaria fins a la fi dels seus dies treballant en la denominada teoria unificada que va quedar inconclusa. Durant aquests anys aniria aïllant-se progressivament de la vanguardia de la física per desacords amb diversos científics, però aquests no dubtarien en recórrer a ell i el seu prestigi per impulsar el projecte Manhattan que havia de desenvolupar la bomba atòmica. Va ser llavors quan va escriure les seves famoses cartes al president Roosevelt. Va obtenir la nacionalitat nord americana al 1940. En els seus darrers anys va créixer el seu pacifisme, així com la defensa de la llibertat per exemple en el context de la cacera de bruixes als Estats Units. Cada cop més solitari, vidu, i refugiat en el treball, va morir el 18 d’abril de 1955.
Enfocament general:
Essent la biografia escollida la d’un científic, i escrita també per un autor que va estudiar la mateixa branca de coneixements que el biografiat, la ciència assoleix en ella un paper preeminent, fins al punt que durant la lectura el lector arriba a tenir la impressió -o potser la intuïció- que la vida d’Einstein només serveix a Muchnik com a excusa sobre la qual bastir una explicació entenedora i divulgativa dels principis de la relativitat. Aquest punt de vista no treu interès al fet biogràfic, però sí fa que no s’aprofundeixi massa en algunes vivències del físic provisionalment alemany[2].
A propòsit del punt de vista que assumeix l’autor, podem trobar diversos tints d’omnisciència, en tant que trobem en ocasions vàries afirmacions, pensaments, impressions i reaccions atribuïdes al biografiat. Cal esmentar però que el to omniscient és en alguns casos un miratge, ja que si bé apareixen aquesta mena de consideracions pròpies d’un narrador que coneix el que pensa el protagonista, en molts casos ho justifica amb cites de fragments de l’autobiografia d’Einstein que permeten sostenir, sense intervenció de la omnipotència de l’autor, que realment el que escriu és el que pensava el biografiat. Una altra qüestió són aquells casos en que les esmentades afirmacions no van acompanyades de cites, el que dificulta que sapiguem si el seu origen fou el cap d’Einstein o el de Muchnik.
L’autor aclareix des de bon començament que la seva intenció no és la de fer una biografia clàssica a mode de llistat cronològic narrat dels esdeveniments, i a la vegada deixa entreveure que el seu escrit gaudirà d’una peculiar amenitat, trets que el lector confirma al llarg de l’obra amb multitud de curiositats i que s’aprecien al paràgraf inaugural del segon capítol[3]:
“Sería fácil contaros la vida de Albert Einstein como se cuentan las vidas de los grandes hombres en el colegio: nació en tal y tal lugar, en tal y tal día... etcétera. Yo prefiero contaros una anécdota.”
Veiem que aquest enfocament du implícita una concepció simplista, no sabem si voluntària o no, entorn a la biografia pròpia del segle XIX, ja que afirma la facilitat que l’autor atribueix a la narració cronològica de la vida dels grans homes, de la qual Muchnik sembla voler allunyar-se. En aquest sentit l’autor no cau en l’enaltiment de la figura d’Einstein i fa referència als aspectes més senzills de la vida d’aquest, ometent els detalls innecessaris, però d’altra banda el fil cronològic constitueix l’eix conductor d’una narració que transcorre de la infantesa a la senectut.
Tria de fragments il·lustratius:
1.- Sobre el primer dels aspectes que comentarem de l’article de Burdiel, el relatiu a les tensions entre individu i societat, en el cas d’Einstein trobem un exemple molt clar en l’afer de la bomba atòmica. En el joc de forces que com esmenta Burdiel porta sovint al “conflicto entre libertad y necesidad”, el físic alemany es va veure obligat a promoure la creació de la bomba atòmica tot i ser un declarat pacifista. Així ho podem llegir en el següent fragment de la biografia analitzada[4]:
“Desgraciadamente, en agosto de 1939, cuando la guerra aún no había empezado, el espionaje había hecho llegar la noticia de que los laboratorios alemanes estaban muy avanzados en su trabajo sobre la bomba atómica, y nadie dudaba de que si Hitler lograba disponer de esa arma antes que los aliados, la destrucción del mundo civilizado se situaría a la vuelta de la esquina.
Unos pocos físicos allegados de Einstein lograron vencer su reticencia y convencerlo de que era indispensable que escribiera una carta personal al presidente Franklin D. Roosevelt, instándolo a que pusiera en marcha sin pérdida de tiempo una vasta operación científica y tecnológica en los Estados Unidos, con el fin de lograr construir la bomba atómica antes que Hitler. A regañadientes, pero consciente de que realmente no había alternativa, Einstein escribió una carta que decía más o menos así:
(Segueix la reproducció de la carta en que demana a Roosevelt la implicació governamental davant els indicis dels avenços alemanys en els experiments amb urani)
Einstein era un gran pacifista, y nunca habría firmado una carta así si no hubiera estado convencido de que el nazismo representaba un mal mayor que la guerra misma.”
Deixant de banda les dramàtiques conseqüències que derivarien dels esdeveniments aquí esmentats, que fan que l’exemple triat assoleixi una colpidora càrrega emocional i una enorme importància històrica, aquest fragment és prou representatiu de com la necessitat va portar al biografiat a prendre una decisió que no hauria pres si hagués seguit el seu criteri individual, i de com la societat el va portar a actuar de forma contrària a la seva voluntat, sense llibertat.
2.- Quant al segon dels punts proposats que es refereix a la intencionalitat de l’individu i la seva relació amb els fets històrics, veiem en primer lloc que, segons Muchnik, Einstein era conscient que les seves hipòtesis suposaven un trencament amb el discurs científic imperant en la seva època, com demostra el següent fragment[5]:
“Hacia la primavera de 1905 ya llevaba publicados varios trabajos en las revistas especializadas, y en particular uno que él mismo llamaba “revolucionario” “.
Però tot i aquesta consciència de trencament, en cap moment queda clar si aquesta era la seva intenció o si simplement els seus estudis al van portar per aquest camí involuntàriament. Una intenció de la qual sí en queda constància en la biografia era la d’establir una pau mundial en el context posterior a la guerra, encapçalat pel record de les bombes atòmiques i davant una incipient guerra freda que feia pensar en la possibilitat d’un holocaust nuclear. Aquesta voluntat d’actuar sobre el món que l’envoltava queda palesa en els fragments que segueixen[6]:
“Para Einstein no cabían dudas: la humanidad necesitaba, ahora y no mañana, un único gobierno mundial. La era de las fronteras había terminado. Hacía falta un parlamento y un ejecutivo mundial, elegidos por los países tal como en cada país las provincias eligen los parlamentos y los ejecutivos nacionales. Una única economía mundial sabiamente gobernada, una única fuerza militar encargada de velar por la paz universal, la abolición de los pasaportes, la instauración de un sistema planetario de control –éstos eran algunos de los principios que para Einstein estaban a la altura de la nueva era de la humanidad, la era atómica.”
“En 1955 la guerra fría llegó a un paroxismo tal que, en un momento dado, el gran filósofo inglés Bertrand Russell redactó una declaración acerca del peligro en ciernes, para ser firmada por algunos de los intelectuales más importantes del mundo. Se dirigió desde luego también a Einstein, y éste dio su adhesión de todo corazón. La declaración contenía esta pregunta, a la vez simple y tremenda: ¿Hemos de acabar con la especie humana; o la humanidad ha de renunciar a la guerra?”
3.- El tercer dels aspectes a tractar és el de la biografia clàssica, i respecte a ell hem de dir que la de Muchnik no segueix en general l’esquema de la biografia decimonònica. No ho fa perquè no centra la importància dels fets narrats només en l’individu sinó també en el context que l’envolta. D’altra banda el text no segueix exclusivament un argument cronològic a mode de successió de dades, sinó que també es desenvolupa un fil temàtic. S’ha de comentar també que s’obvien les vivències irrellevants pel relat, i només es desenvolupen aquelles necessàries per poder entendre’l. El més semblant que trobem a una biografia d’aquestes característiques són alguns fragments en que s’aprecia el caràcter d’autoritat que s’atorga al biografiat primer dins el món de la física[7] i després arribant, amb una certa ironia, a assimilar-lo d’alguna manera a Déu[8], com veiem en els següents fragments:
“Se despertó una mañana, como suele suceder a los grandes genios, con una respuesta que lo aclaraba todo.”
“Entre Einstein y ese Dios que para él nunca fue sino hipotético, mediaba una relación bonachona, propia de “colegas” ”.
En qualsevol cas de cap manera són arguments suficients com per a considerar que ens trobem davant una biografia clàssica tal com Isabel Burdiel la descriu al seu article.
4.- Pel que fa a la sovint suposada coherència de la vida del protagonista de la biografia, o aquella concepció segons la qual els actes i vivències del mateix s’encaminen de forma acumulativa cap al seu objectiu vital a mode de relació causa - efecte, destacarem en primer lloc unes línies en les quals Mario Muchnik sembla apartar-se d’aquesta visió del biografiat quan escriu sobre la seva infància[9]:
“A esa edad Einstein no podía imaginar que la fuerza que gobernaba la aguja de la brújula no era más (ni menos) misteriosa que la fuerza de gravedad. Tampoco podía imaginar que la obra de su vida estaría enteramente dedicada a tratar de explicar este tipo de fenómeno. Y mucho menos podía sospechar que lograría hacerlo.”
Però unes pàgines més endavant[10] podem veure un exemple del cas contrari, quan l’autor explica la relació d’Einstein amb el seu oncle essent un adolescent:
“La relación con el tío César debió de ser importante, pues a los 16 años Albert le enviaría un escrito en el que ya comenzaba a perfilar las ideas principales de su teoría de la relatividad.”
Hem de dir que és com a mínim poc provable que, tot i haver començat ja a interessar-se per les ciències i la física, plantegés el que el fragment afirma, donat que encara no havia rebut els coneixements fonamentals que li permetessin aquest nivell de reflexió i teorització. En aquest cas és possible que l’autor de la biografia hagi interpretat el fet esmentat des d’un excés de coherència vital. En aquest sentit trobem un altre fragment segons el qual es dona a entendre que el fet que s’acabés convertint en un físic de fama mundial hauria de ser precedit per un impressionant expedient acadèmic, quan en realitat la primera vegada que va intentar entrar a l’Institut de Zurich la seva petició va ser denegada:
“Einstein se presentó al examen de ingreso -la selectividad entonces era rigurosa- y, oh sorpresa, no lo aprobó.”
5.- Donada la personalitat en molts sentits heterodoxa del personatge que protagonitza la biografia triada i que no va formar part directament de cap moviment[11], no trobem cap argumentació que mostri la seva vida com a model representatiu d’un fet col·lectiu, ans al contrari, ja que l’autor caracteritza Einstein com a un individu rebel que sovint anava contra corrent, tant en l’àmbit científic com el personal, assolint una curiosa peculiaritat com veurem en els següents fragments[12]:
“Nunca había pertenecido a partidos, ni instituciones, ni países ni, casi, a familia alguna.”
“Pero ya vimos que Albert era un rebelde a quien el militarismo repugnaba en lo más hondo de su ser. En la Oficina de Patentes de Berna, en donde Einstein se permitió contrariar las sacrosantas reglas sociales trabajando en mangas de camisa y aflojándose la indispensable pajarita, también puso en libertad sus cabellos. [...] ...sólo Einstein osaba presentarse en público con una cabellera leonina, desarreglada y no menos rebelde que su dueño. [...] Hay quien lo recuerda bajando de un enorme cochazo oficial, con su corona de pelo, luciendo una impecable levita... ¡y en pantuflas!”
6.- Pel que fa al sisè dels punts que aquí treballem, hem de dir que la vida d’un individu mai no és homogènia, unitària i coherent, i per tant les seves decisions no van sempre en el mateix sentit. Mostra d’això són, en el cas que ens ocupa, els fragments que es transcriuen seguidament[13], en els quals podem veure les contraposicions existents entre la raó i els sentiments, i novament entre allò públic i allò privat. D’aquesta manera, abans de l’enviament de la primera carta d’Einstein a Roosevelt que ja hem esmentat anteriorment, Muchnik escriu que:
“El poder destructivo de una bomba atómica se anunciaba como algo nunca visto. Algunos físicos prefirieron no colaborar en un arma tan tremenda, entre ellos el mismo Einstein. Habrían preferido que un acuerdo internacional prohibiera no sólo el uso de esas armas, sino todo tipo de investigación que permitiera construirlas.”
I d’altra banda, després d’haver enviat no només una sinó dues cartes, llegim:
“Pero cinco años después, cuando los nazis estaban a punto de rendirse incondicionalmente, Einstein envió a Roosevelt una tercera carta suplicándole que no se arrojara la bomba atómica sobre Japón.”
Aquests textos són una mostra no només de les esmentades contradiccions, sinó també del fenomen de la contingència aplicada retrospectivament, i en aquest cas per partida doble. Per entendre’ns, hem de pensar que Einstein desconeixia els esdeveniments futurs, pel que si hagués sabut que es veuria obligat a promoure el desenvolupament de les armes nuclears per frenar els alemanys, potser no hauria participat en un moviment pacifista i contrari a aquestes, i a la vegada, si hagués intuït que es podia vèncer els nazis sense emprar la bomba atòmica, és provable que no n’hagués demanat el desenvolupament al president nord-americà. Però la vida és molt complexa, i com que l’ésser humà no disposa -en principi- de la capacitat de predir el futur, actua en cada moment com creu convenient o com la societat li requereix, o amb una barreja de tots dos casos.
[1] MUCHNIK, Mario, Albert Einstein, Barcelona, Editorial Lumen, Col·lecció “Biografias”, num.1, 1989.
[2] Pot semblar estrany associar l’adjectiu de provisional a una nacionalitat, però en aquest cas no ho seria si tenim en compte que Einstein va néixer dins els dominis de l’Imperi alemany, va renunciar a aquesta nacionalitat esdevenint apàtrida durant uns anys, condició que perdria quan passés a ser suís. Tornaria a tenir la nacionalitat alemanya, que recuperaria primer i abandonaria per segona vegada uns anys més tard, per després sumar la dels Estats Units d’Amèrica a les seves nacionalitats.
[3] MUCHNIK, Op. Cit., pàgina 17.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada