Exercici sobre el postmodernisme:

     El fragment que ens disposem a comentar representa una crítica postmodernista des del punt de vista de la història d'allò social cap als fonaments de la història social i les bases teòriques d'aquesta. A grans trets el que els autors retreuen a la història social és l'error d'haver pres la categoria de societat com a quelcom donat, objectiu i autònom, amb regles pròpies que determinen el comportament dels individus. Cabrera i Santana argumenten, en canvi, que les anteriorment esmentades no són característiques intrínseques i reals de la societat, sinó que són les que un cert paradigma historiogràfic i de pensament va atorgar a les relacions humanes, una de les construccions possibles. Aquesta visió queda perfectament definida i resumida en el text en l'afirmació que segueix:

“La sociedad es una invención, no un descubrimiento.”

     Per desenvolupar el que s'ha exposat fins ara i per una millor comprensió es fa necessària la lectura de l'article en que es raona aquesta postura. En ell s'analitza l'origen del concepte de societat, que se situa en el context del sorgiment del pensament il·lustrat, vinculat a la modernitat, i que es va emprar per denominar el conjunt de les relacions humanes, enteses aquestes com a sistema autònom i objectiu determinant dels comportaments dels éssers humans. A la vegada havia aparegut també una nova concepció de l'individu, que esdevindria un terme tant oposat com complementari del de societat dins l'imaginari modern. Segons aquest, l'existència de la societat hauria estat descoberta al segle XVIII, pel que es va crear llavors el concepte que l'hauria de denominar. El mateix passaria amb una sèrie de nocions com les que s'esmenten al fragment que estem comentant, tals com la de ciutadania, classe o nació, mots que van adquirir una nova significació que es mantindria al llarg del temps. I si aquest fet es va produir en el període esmentat va ser pel progressiu abandonament del providencialisme religiós i de l'ideologia individualista, despreniment que va permetre l'assumpció d'uns nous paràmetres a partir dels quals explicar la realitat. En base a aquests els pensadors del moment van creure haver trobat aquest ens donat que anomenarien societat, i que no trigaria gaire a naturalitzar-se, essent assumit com a tal en endavant, també per la història social, sense qüestionar-ne les atribucions. Un procés similar es donaria amb l'economia quan fou presentada per autors com Adam Smith com a sistema que també gaudia d'una certa autonomia. Aquestes noves concepcions permetrien a la llarga formular els plantejaments teòrics del materialisme històric que tanta influència tindria en la història econòmica i social.

     Veiem doncs com a partir del cas concret de la construcció del concepte de societat, la crítica s'estén a tot el paradigma de la història social, el que no és estrany si tenim present que l'anàlisi de la qüestió social fou la base de la qual partí aquest model. Segons Cabrera i Santana el problema rau en el fet d'haver considerat real, natural i objectiva la definició de societat, ja que aquesta no tindria una existència real, sinó que seria fruit d'un anàlisi de la realitat fet en el marc teòric de la modernitat i en base a la conceptualització i el llenguatge propis del mateix. Per ells la societat que esdevindria l'objecte d'estudi de la història social no és més que una de les possibilitats, no és la realitat sinó una de les maneres de percebre-la. Es tracta d'una forma d'explicar la interacció humana, no d'aquesta en sí. Per tant la crítica s'amplia a tot un model historiogràfic perquè per la història social la posició de l'individu dins la societat en determina el comportament, i aquesta posició varia en funció de paràmetres econòmics. Si es desnaturalitzen les nocions de societat i economia, si deixen de tenir regles pròpies i autònomes i passen de ser categories objectives a subjectives, els fonaments analítics de la història social s'esfondren en gran mesura. Així ho resumeixen els dits autors a la pàgina 187 del seu article:

“(...) lo social no es ya lo que explica, sino lo que tiene que ser explicado.”

     El que es desprèn d'aquesta reconstrucció de conceptes feta des del punt de vista de la història d'allò social és, en primer lloc, que el comportament humà no ve determinat per la realitat mateixa, sinó per la manera com aquesta es percep des d'un marc teòric concret. Depèn de les categories que aquest estableix i la significació que s'atorgui a les mateixes. Això implica una pèrdua d'objectivitat per a la història social, en tant que quan utilitza el concepte de societat, no està analitzant la realitat sinó que l'està construint. D'altra banda els autors afirmen la crisi de la història social, davant la qual la resposta ha girat sovint entorn al debat entre allò social i allò individual. Però un cop desnaturalitzats aquests dos conceptes, el debat perd interès, pel que la proposta dels autors és la d'adoptar una nova perspectiva teòrica que analitzi com la conceptualització d'aquestes categories ha contribuït a construir les relacions humanes i les seves institucions.

     Qüestions similars són les que es planteja Gabrielle Spiegel al seu article quan analitza, amb un cert escepticisme, la validesa del materialisme històric com a base de la història social, raonaments que deriven cap a un discerniment entre la visió del gir lingüístic i la de la història cultural.

     En definitiva l'alternativa és l'abandonament del marc teòric heretat de la modernitat un cop assumit que les categories que aquest proposava com a reals son tan sols analítiques.

BIBLIOGRAFIA:

CABRERA, Miguel Ángel, SANTANA ACUÑA, Álvaro, “De la historia social a la historia de lo social”, Ayer, 62 (2006), pp.165-192.

SPIEGEL, Gabrielle M., “Comentario sobre Una Línea Torcida”, Historia Social, nº 69, 2011, pp.107-118.