dimecres, 25 de maig del 2011

Exercici sobre les commemoracions:


     El fragment que ens disposem a comentar1 és una reflexió entorn a la qüestió de les commemoracions. En ell, Bernard Cottret i Lauric Henneton argumenten, amb l'exemple del cas francès, que s'ha produït en la darrera dècada una excessiva proliferació d'events commemoratius i que això, contràriament a la suposada intenció de qui proposa aquestes celebracions, pot generar la banalització d'allò que es volia rememorar o posar en valor. Destaquen d'altra banda que la memòria sol preocupar-se més d'aquells esdeveniments els protagonistes dels quals es troben propers a la desaparició, fet provocat per la por a l'oblit. Com exposen els autors tot citant Jean Delumeau, aquesta mateixa por associada a una societat en que tot passa tan ràpidament com en la nostra, en la qual la informació se succeeix contínuament i la notícia d'avui desterra als llimbs de l'oblit la d'ahir, afavoreixen la necessitat de remarcar els aniversaris dels esdeveniments passats, com si fos un mecanisme d'autodefensa contra la velocitat del pas del temps.

      El text incideix seguidament en l'aspecte ritual de les commemoracions i com en aquestes, ja siguin de caire historiogràfic, monumental o cerimonial, la memòria hi té més pes específic que la història. En aquests context són citats diversos autors que han detectat l'abús de celebracions d'aquesta mena dins l'àmbit francès, potser per l'ampli seguiment que solen tenir per par del públic o per la seva tasca en la construcció o el reforçament de la identitat d'una nació o una comunitat. En aquest sentit es proposen al final del fragment algunes idees que conviden a la reflexió, com el caràcter selectiu de les commemoracions, enteses com a construcció interessada en funció del que calgui destacar en cada context, o la seva utilitat _o millor utilització_ com a eina didàctica en tant que són emprades sovint, citant novament Delumeau, per “éduquer par la mémoire”. Tenint presents tots aquests elements, els autors de l'article remarquen que en la majoria d'ocasions l'efecte de les commemoracions és més divisori que unificador.

      La seva reflexió basada en el cas francès és també aplicable en molts sentits a altres àmbits, com és l'espanyol. Prenent aquesta darrera idea de la commemoració com a motiu de divisió podríem parlar de diversos exemples concrets. Un d'ells que ens resulta molt proper tant en el temps com en l'espai és el de la Llei de la Memòria Històrica. Podem veure a la introducció de l'article de Ruiz Torres2 com l'anunci de la mateixa per part del govern socialista al 2006 va ser causa de polèmica tant a nivell polític com social, confrontació que va traspuar amb força als mitjans de comunicació. Se sumen en aquesta controvèrsia, sense entrar en detalls, un seguit de factors entre els quals destacaríem que la llei feia referència a un succés tant punyent com fou la Guerra Civil espanyola i el fet que feia palesa la presència d'unes clares connotacions ideològiques tant entre els seus partidaris com detractors. Òbviament en cap cas és gratuït que aquest govern fos “l'impulsor” de la recuperació de la memòria republicana. És un exponent molt clar de la idea a la que feien referència Cottret i Henneton de la commemoració com a construcció que respon a un context, que en aquest cas és detallat per Ruiz Torres al primer punt de l'esmentat article.

      Estenent-nos més enllà de cap cas concret, diversos autors han teoritzat sobre els usos i característiques de la memòria. Segons Todorov la memòria és un selecció3 i aquesta respon a uns criteris determinats dels quals derivarà també la utilització que es faci de la recuperació. Al mateix text trobem també les claus que expliquen perquè aquells països que han patit règims totalitaris són els que més insisteixen en recuperar una part fonamental del seu passat, després que aquest hagués estat anul·lat i esborrat pels esmentats règims. En aquest sentit resulta evident el risc d'oblidar, perill que les commemoracions poden ajudar a combatre. Però seguint amb l'esmentat article de Todorov, la manca de memòria pot ser tan perjudicial com el seu excés. Aquest plantejament es pot enllaçar amb el de Cottret i Henneton, que exposen al principi del fragment que estem comentant que a França les commemoracions considerades nacionals es van duplicar en el període que anava de 1999 al 2008, fet que suposa la possible banalització de les mateixes i pel que es recomana, citant la comissió de reflexió sobre la modernització de les commemoracions públiques, que aquestes celebracions es redueixin a un nombre de tres. El que podem extreure de tot això és que les commemoracions poden ser molt positives sempre i quan es facin amb mesura. Són necessàries en tant que ajuden a recordar, i aquest és el primer pas per evitar que es repeteixin alguns errors del passat, i també perquè donen veu a aquells als quals se la van robar en un altre temps.

      Actualment, com a regla general, gairebé tothom pot fer sentir d'una manera o una altra la seva veu. Però això no significa la fi del problema, només que canvia de morfologia. La dificultat avui rau en triar què cal commemorar. Per interessos de tipus diferents, ja siguin polítics, ideològics, econòmics, o fins i tot editorials, quan no es tracta d'una barreja de tot plegat, és fàcil que hi hagi qui percep la commemoració com a oportunitat, fet que n'explica parcialment la sobreabundància. En la línia del text que aquí comentem, seria recomanable una certa moderació per tal que aquests esdeveniments no perdin valor i puguin complir les seves funcions originals, que no són _o no haurien de ser_ ni el negoci ni la justificació de determinades decisions polítiques. Per això i perquè la Història és un eina poderosa cal que intervingui un moderador, i qui compleix els requisits que aquest paper exigeix és l'historiador. La màxima objectivitat possible, sense entrar en la discussió de la possibilitat o no d'assolir-la, el respecte als esdeveniments passats i un ús no interessat de la seva recuperació haurien de regir la qüestió commemorativa. En cas contrari deixaria de tractar-se d'evitar l'oblit per esdevenir una nova construcció del passat, es passaria d'educar a tergiversar, i no es transmetria El coneixement sinó Un coneixement al servei dels interessos que siguin. Aquest plantejament pot semblar fins a cert punt utòpic, però com en molts altres aspectes de la societat actual, i especialment aquells en els que conflueixen tendències, interessos o ideologies oposades, el que és dista molt de que hauria de ser.



BIBLIOGRAFIA:

1.- COTTRET, Bernard et HENNETON, Lauric, “La commémoration, entre mémoire prescrite et mémoire proscrite”, dins Bernard Cottret et Lauric Henneton (dir.), Du bon usage des commémorations, Presses universitaires de Rennes, pp.8-9 i 14-15, (2010).

2.- RUIZ TORRES, Pedro, “Los discursos de la memoria histórica en España”, Hispania Nova, 7,(2007).

3.- TODOROV, Tzvetan, “La memoria amenazada”, dins Tzvetan Todorov, Los abusos de la memoria, Editorial Paidós, (2008).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada