Moltes són les reflexions que la historiografia, més enllà d’una o altra tendència, ha generat entorn al pensament històric, a la manera en que cal historiar. I és que no sempre és fàcil la relació entre la història i qui l’escriu. Aquesta esdevé tan complexa que sovint l’historiador ni tan sols se’n adona de la seva existència. És llavors quan la subjectivitat, de forma conscient o inconscient, aprofita que la guàrdia és baixa per escolar-se i quedar plasmada en negre sobre blanc.
Els tres fragments que ens ocupen són un exemple de reflexions en aquest sentit, sobre què és el que autors com Pierre Vilar van anomenar “pensar històricament”, i ho relacionen amb altres aspectes metodològics com la distància que cal establir entre els fets històrics -sense entrar ara a discernir què considerem com a tal- i aquell que els analitza, o el grau d’objectivitat necessari.
Pel que fa a l’objectivitat, Josep M. Salrach s’acosta a la qüestió tot citant l’obra d’Edward H. Carr per fer una crida a la recerca de la màxima neutralitat possible, però tenint present que l’anàlisi dels fets no es pot deslligar completament de la visió subjectiva de qui el realitza. En relació a la imparcialitat de l’historiador apel·la a la distinció, ja feta pels primers Annales, entre jutjar o entendre la història, però recordant que no convé caure en una “història freda” per assolir l’esmentada objectivitat. D’altra banda Salrach fa referència a les diferències contextuals que cal mantenir entre l’historiador i allò historiat. Aquesta és a la vegada la idea principal del segon dels fragments aquí tractats, el d’Eduardo Manzano, que emfatitza la separació entre passat i present tot i reconèixer que, en certa mesura, l’actualitat deriva del que va passar anteriorment. En aquesta relació de vinculació i alhora distanciament rau per Manzano la dificultat de pensar històricament.
L’escrit d’Enric Ucelay-Da Cal aborda el tema de la interpretació de la història des de la crítica a l’especulació de la narrativa històrica pròpia de l’historicisme alemany que Ranke encapçalà. Fa servir aquest exemple per destacar que, tot i que es parteixi del document, el producte obtingut és només una possibilitat. El que evoca aquest text és el fet que el document no “parla” per sí mateix, sinó que el que se’n extreu depèn de les preguntes que li fa l’historiador, és a dir, de la forma en que s’analitza.
Veiem doncs que, tot i posar l’atenció en allò que separa els fets analitzats de qui els analitza, els tres autors qüestionen des de diferents vies la possibilitat d’una objectivitat absoluta, ja que en línies generals consideren que la interpretació, i per tant un cert grau de subjectivitat, són inherents a la intervenció de l’historiador.
Els tres fragments que ens ocupen són un exemple de reflexions en aquest sentit, sobre què és el que autors com Pierre Vilar van anomenar “pensar històricament”, i ho relacionen amb altres aspectes metodològics com la distància que cal establir entre els fets històrics -sense entrar ara a discernir què considerem com a tal- i aquell que els analitza, o el grau d’objectivitat necessari.
Pel que fa a l’objectivitat, Josep M. Salrach s’acosta a la qüestió tot citant l’obra d’Edward H. Carr per fer una crida a la recerca de la màxima neutralitat possible, però tenint present que l’anàlisi dels fets no es pot deslligar completament de la visió subjectiva de qui el realitza. En relació a la imparcialitat de l’historiador apel·la a la distinció, ja feta pels primers Annales, entre jutjar o entendre la història, però recordant que no convé caure en una “història freda” per assolir l’esmentada objectivitat. D’altra banda Salrach fa referència a les diferències contextuals que cal mantenir entre l’historiador i allò historiat. Aquesta és a la vegada la idea principal del segon dels fragments aquí tractats, el d’Eduardo Manzano, que emfatitza la separació entre passat i present tot i reconèixer que, en certa mesura, l’actualitat deriva del que va passar anteriorment. En aquesta relació de vinculació i alhora distanciament rau per Manzano la dificultat de pensar històricament.
L’escrit d’Enric Ucelay-Da Cal aborda el tema de la interpretació de la història des de la crítica a l’especulació de la narrativa històrica pròpia de l’historicisme alemany que Ranke encapçalà. Fa servir aquest exemple per destacar que, tot i que es parteixi del document, el producte obtingut és només una possibilitat. El que evoca aquest text és el fet que el document no “parla” per sí mateix, sinó que el que se’n extreu depèn de les preguntes que li fa l’historiador, és a dir, de la forma en que s’analitza.
Veiem doncs que, tot i posar l’atenció en allò que separa els fets analitzats de qui els analitza, els tres autors qüestionen des de diferents vies la possibilitat d’una objectivitat absoluta, ja que en línies generals consideren que la interpretació, i per tant un cert grau de subjectivitat, són inherents a la intervenció de l’historiador.
Potser Ucelay té raó quan ens fa veure que la completa certesa és inaccessible a la nostra tasca. Però en canvi això no implica que l’alternativa sigui la incertesa. La realitat no és generalment o blanca o negra, hi predominen els tons grisos. Per tant es pot assolir una certesa aproximada, ja que el fet de no tenir una resposta plenament verificable no significa que n’hi hagi una varietat infinita. Hi haurà possibilitats o plantejaments diferents, però la base documental els limitarà en una o altra mesura.
És cert que el distanciament respecte els fets que defensen sobretot Manzano i Salrach és imprescindible per tal d’evitar el risc de caure en analogies que, tot i resultar útils en algunes ocasions, són altament susceptibles de fer-nos caure en interpretacions presentistes del passat, gens recomanables pel fet que no permeten una comprensió realista dels processos estudiats. És un problema l’origen del qual trobem en la naturalesa indirecta del coneixement històric. Però d’altra banda cal tenir en compte que potser no és imprescindible la recerca de la neutralitat fins a un punt que gairebé podríem qualificar d’asèptic. Entre d’altres coses perquè el coneixement, en aquest cas l’històric, va estretament lligat al pensament, i aquest és immanent a cada individu, també a l’historiador. Tanmateix si l’objectivitat absoluta fos possible -i per tant les respostes de la història a cadascuna de les qüestions que abasta fossin úniques i invariables, independentment de la intervenció de l’historiador- la historiografia no existiria.