El fragment que ens disposem a comentar1 és una reflexió entorn a la qüestió de les commemoracions. En ell, Bernard Cottret i Lauric Henneton argumenten, amb l'exemple del cas francès, que s'ha produït en la darrera dècada una excessiva proliferació d'events commemoratius i que això, contràriament a la suposada intenció de qui proposa aquestes celebracions, pot generar la banalització d'allò que es volia rememorar o posar en valor. Destaquen d'altra banda que la memòria sol preocupar-se més d'aquells esdeveniments els protagonistes dels quals es troben propers a la desaparició, fet provocat per la por a l'oblit. Com exposen els autors tot citant Jean Delumeau, aquesta mateixa por associada a una societat en que tot passa tan ràpidament com en la nostra, en la qual la informació se succeeix contínuament i la notícia d'avui desterra als llimbs de l'oblit la d'ahir, afavoreixen la necessitat de remarcar els aniversaris dels esdeveniments passats, com si fos un mecanisme d'autodefensa contra la velocitat del pas del temps.
El text incideix seguidament en l'aspecte ritual de les commemoracions i com en aquestes, ja siguin de caire historiogràfic, monumental o cerimonial, la memòria hi té més pes específic que la història. En aquests context són citats diversos autors que han detectat l'abús de celebracions d'aquesta mena dins l'àmbit francès, potser per l'ampli seguiment que solen tenir per par del públic o per la seva tasca en la construcció o el reforçament de la identitat d'una nació o una comunitat. En aquest sentit es proposen al final del fragment algunes idees que conviden a la reflexió, com el caràcter selectiu de les commemoracions, enteses com a construcció interessada en funció del que calgui destacar en cada context, o la seva utilitat _o millor utilització_ com a eina didàctica en tant que són emprades sovint, citant novament Delumeau, per “éduquer par la mémoire”. Tenint presents tots aquests elements, els autors de l'article remarquen que en la majoria d'ocasions l'efecte de les commemoracions és més divisori que unificador.
La seva reflexió basada en el cas francès és també aplicable en molts sentits a altres àmbits, com és l'espanyol. Prenent aquesta darrera idea de la commemoració com a motiu de divisió podríem parlar de diversos exemples concrets. Un d'ells que ens resulta molt proper tant en el temps com en l'espai és el de la Llei de la Memòria Històrica. Podem veure a la introducció de l'article de Ruiz Torres2 com l'anunci de la mateixa per part del govern socialista al 2006 va ser causa de polèmica tant a nivell polític com social, confrontació que va traspuar amb força als mitjans de comunicació. Se sumen en aquesta controvèrsia, sense entrar en detalls, un seguit de factors entre els quals destacaríem que la llei feia referència a un succés tant punyent com fou la Guerra Civil espanyola i el fet que feia palesa la presència d'unes clares connotacions ideològiques tant entre els seus partidaris com detractors. Òbviament en cap cas és gratuït que aquest govern fos “l'impulsor” de la recuperació de la memòria republicana. És un exponent molt clar de la idea a la que feien referència Cottret i Henneton de la commemoració com a construcció que respon a un context, que en aquest cas és detallat per Ruiz Torres al primer punt de l'esmentat article.
Estenent-nos més enllà de cap cas concret, diversos autors han teoritzat sobre els usos i característiques de la memòria. Segons Todorov la memòria és un selecció3 i aquesta respon a uns criteris determinats dels quals derivarà també la utilització que es faci de la recuperació. Al mateix text trobem també les claus que expliquen perquè aquells països que han patit règims totalitaris són els que més insisteixen en recuperar una part fonamental del seu passat, després que aquest hagués estat anul·lat i esborrat pels esmentats règims. En aquest sentit resulta evident el risc d'oblidar, perill que les commemoracions poden ajudar a combatre. Però seguint amb l'esmentat article de Todorov, la manca de memòria pot ser tan perjudicial com el seu excés. Aquest plantejament es pot enllaçar amb el de Cottret i Henneton, que exposen al principi del fragment que estem comentant que a França les commemoracions considerades nacionals es van duplicar en el període que anava de 1999 al 2008, fet que suposa la possible banalització de les mateixes i pel que es recomana, citant la comissió de reflexió sobre la modernització de les commemoracions públiques, que aquestes celebracions es redueixin a un nombre de tres. El que podem extreure de tot això és que les commemoracions poden ser molt positives sempre i quan es facin amb mesura. Són necessàries en tant que ajuden a recordar, i aquest és el primer pas per evitar que es repeteixin alguns errors del passat, i també perquè donen veu a aquells als quals se la van robar en un altre temps.
Actualment, com a regla general, gairebé tothom pot fer sentir d'una manera o una altra la seva veu. Però això no significa la fi del problema, només que canvia de morfologia. La dificultat avui rau en triar què cal commemorar. Per interessos de tipus diferents, ja siguin polítics, ideològics, econòmics, o fins i tot editorials, quan no es tracta d'una barreja de tot plegat, és fàcil que hi hagi qui percep la commemoració com a oportunitat, fet que n'explica parcialment la sobreabundància. En la línia del text que aquí comentem, seria recomanable una certa moderació per tal que aquests esdeveniments no perdin valor i puguin complir les seves funcions originals, que no són _o no haurien de ser_ ni el negoci ni la justificació de determinades decisions polítiques. Per això i perquè la Història és un eina poderosa cal que intervingui un moderador, i qui compleix els requisits que aquest paper exigeix és l'historiador. La màxima objectivitat possible, sense entrar en la discussió de la possibilitat o no d'assolir-la, el respecte als esdeveniments passats i un ús no interessat de la seva recuperació haurien de regir la qüestió commemorativa. En cas contrari deixaria de tractar-se d'evitar l'oblit per esdevenir una nova construcció del passat, es passaria d'educar a tergiversar, i no es transmetria El coneixement sinó Un coneixement al servei dels interessos que siguin. Aquest plantejament pot semblar fins a cert punt utòpic, però com en molts altres aspectes de la societat actual, i especialment aquells en els que conflueixen tendències, interessos o ideologies oposades, el que és dista molt de que hauria de ser.
BIBLIOGRAFIA:
1.- COTTRET, Bernard et HENNETON, Lauric, “La commémoration, entre mémoire prescrite et mémoire proscrite”, dins Bernard Cottret et Lauric Henneton (dir.), Du bon usage des commémorations, Presses universitaires de Rennes, pp.8-9 i 14-15, (2010).
2.- RUIZ TORRES, Pedro, “Los discursos de la memoria histórica en España”, Hispania Nova, 7,(2007).
3.- TODOROV, Tzvetan, “La memoria amenazada”, dins Tzvetan Todorov, Los abusos de la memoria, Editorial Paidós, (2008).
El fragment que ens disposem a comentar representa una crítica postmodernista des del punt de vista de la història d'allò social cap als fonaments de la història social i les bases teòriques d'aquesta. A grans trets el que els autors retreuen a la història social és l'error d'haver pres la categoria de societat com a quelcom donat, objectiu i autònom, amb regles pròpies que determinen el comportament dels individus. Cabrera i Santana argumenten, en canvi, que les anteriorment esmentades no són característiques intrínseques i reals de la societat, sinó que són les que un cert paradigma historiogràfic i de pensament va atorgar a les relacions humanes, una de les construccions possibles. Aquesta visió queda perfectament definida i resumida en el text en l'afirmació que segueix:
“La sociedad es una invención, no un descubrimiento.”
Per desenvolupar el que s'ha exposat fins ara i per una millor comprensió es fa necessària la lectura de l'article en que es raona aquesta postura. En ell s'analitza l'origen del concepte de societat, que se situa en el context del sorgiment del pensament il·lustrat, vinculat a la modernitat, i que es va emprar per denominar el conjunt de les relacions humanes, enteses aquestes com a sistema autònom i objectiu determinant dels comportaments dels éssers humans. A la vegada havia aparegut també una nova concepció de l'individu, que esdevindria un terme tant oposat com complementari del de societat dins l'imaginari modern. Segons aquest, l'existència de la societat hauria estat descoberta al segle XVIII, pel que es va crear llavors el concepte que l'hauria de denominar. El mateix passaria amb una sèrie de nocions com les que s'esmenten al fragment que estem comentant, tals com la de ciutadania, classe o nació, mots que van adquirir una nova significació que es mantindria al llarg del temps. I si aquest fet es va produir en el període esmentat va ser pel progressiu abandonament del providencialisme religiós i de l'ideologia individualista, despreniment que va permetre l'assumpció d'uns nous paràmetres a partir dels quals explicar la realitat. En base a aquests els pensadors del moment van creure haver trobat aquest ens donat que anomenarien societat, i que no trigaria gaire a naturalitzar-se, essent assumit com a tal en endavant, també per la història social, sense qüestionar-ne les atribucions. Un procés similar es donaria amb l'economia quan fou presentada per autors com Adam Smith com a sistema que també gaudia d'una certa autonomia. Aquestes noves concepcions permetrien a la llarga formular els plantejaments teòrics del materialisme històric que tanta influència tindria en la història econòmica i social.
Veiem doncs com a partir del cas concret de la construcció del concepte de societat, la crítica s'estén a tot el paradigma de la història social, el que no és estrany si tenim present que l'anàlisi de la qüestió social fou la base de la qual partí aquest model. Segons Cabrera i Santana el problema rau en el fet d'haver considerat real, natural i objectiva la definició de societat, ja que aquesta no tindria una existència real, sinó que seria fruit d'un anàlisi de la realitat fet en el marc teòric de la modernitat i en base a la conceptualització i el llenguatge propis del mateix. Per ells la societat que esdevindria l'objecte d'estudi de la història social no és més que una de les possibilitats, no és la realitat sinó una de les maneres de percebre-la. Es tracta d'una forma d'explicar la interacció humana, no d'aquesta en sí. Per tant la crítica s'amplia a tot un model historiogràfic perquè per la història social la posició de l'individu dins la societat en determina el comportament, i aquesta posició varia en funció de paràmetres econòmics. Si es desnaturalitzen les nocions de societat i economia, si deixen de tenir regles pròpies i autònomes i passen de ser categories objectives a subjectives, els fonaments analítics de la història social s'esfondren en gran mesura. Així ho resumeixen els dits autors a la pàgina 187 del seu article:
“(...) lo social no es ya lo que explica, sino lo que tiene que ser explicado.”
El que es desprèn d'aquesta reconstrucció de conceptes feta des del punt de vista de la història d'allò social és, en primer lloc, que el comportament humà no ve determinat per la realitat mateixa, sinó per la manera com aquesta es percep des d'un marc teòric concret. Depèn de les categories que aquest estableix i la significació que s'atorgui a les mateixes. Això implica una pèrdua d'objectivitat per a la història social, en tant que quan utilitza el concepte de societat, no està analitzant la realitat sinó que l'està construint. D'altra banda els autors afirmen la crisi de la història social, davant la qual la resposta ha girat sovint entorn al debat entre allò social i allò individual. Però un cop desnaturalitzats aquests dos conceptes, el debat perd interès, pel que la proposta dels autors és la d'adoptar una nova perspectiva teòrica que analitzi com la conceptualització d'aquestes categories ha contribuït a construir les relacions humanes i les seves institucions.
Qüestions similars són les que es planteja Gabrielle Spiegel al seu article quan analitza, amb un cert escepticisme, la validesa del materialisme històric com a base de la història social, raonaments que deriven cap a un discerniment entre la visió del gir lingüístic i la de la història cultural.
En definitiva l'alternativa és l'abandonament del marc teòric heretat de la modernitat un cop assumit que les categories que aquest proposava com a reals son tan sols analítiques.
BIBLIOGRAFIA:
CABRERA, Miguel Ángel, SANTANA ACUÑA, Álvaro, “De la historia social a la historia de lo social”, Ayer, 62 (2006), pp.165-192.
SPIEGEL, Gabrielle M., “Comentario sobre Una Línea Torcida”, Historia Social, nº 69, 2011, pp.107-118.
Entorn al gènere biogràfic s’han plantejat des de fa temps una sèrie de polèmiques relatives a com aquest s’acosta a la vida de l’individu, com es relaciona amb la societat en què va viure el biografiat i què té a veure aquest amb la història. Aquestes qüestions entre d’altres són les que es desenvolupen a l’article d’Isabel Burdiel “La dama de blanco. Notas sobre la biografía histórica”. Els temes tractats en aquest article són a grans trets el de la relació entre la biografia, la novel·la i la història i els seus graus de cientificitat, la tensió entre individu i societat, l’emfasització d’allò individual o allò contextual, les diferències entre individu i personatge, i altres conceptes que han afectat tant a la manera de fer biografia com història, trets dels quals s’exposa l’evolució que han patit des del segle XIX fins a l’actualitat, o des de la historiografia positivista fins al postmodernisme, passant pels estructuralismes de mitjans del segle XX. Ens embarquem per tant en un viatge que ens porta des de la importància atribuïda als fets concrets i individuals, el temps curt i la vida dels grans homes, cap a l’omissió d’aquests en favor del pes de les estructures generals de les quals una vida humana només n’era un exponent o model emmarcat en la llarga durada, per acabar a una darrera etapa en la qual preval el llenguatge a través del que aquestes qüestions són abordades, i en que la vida de l’individu no és ni totalment lineal i causal ni determinada, sinó que canvia en base a factors molt diversos i és contingent.
L’objectiu del present treball és l’anàlisi d’una biografia a partir de la qual podem analitzar diversos aspectes que esmenta Burdiel en el seu escrit, que seran exemplificats mitjançant la tria de fragments il·lustratius de cadascun dels elements. En aquest cas l’obra que analitzarem és la biografia d’Albert Einstein escrita per Mario Muchnik[1]. A tall informatiu i també per entendre millor com aborda l’autor la tasca biogràfica, comentarem sobre Muchnik que va néixer a Buenos Aires, Argentina, al 1931, i que va estudiar física a la Universitat de Columbia, per després treballar durant uns anys a l’Institut de Física de Roma. Als anys seixanta abandonaria la física per dedicar-se a la fotografia, després a l’escriptura i més tard al món editorial, ofici que ha desenvolupat fins a l’actualitat.
Breu resum de la biografia:
Donades les escasses 130 pàgines a través de les quals transcorre l’obra que analitzem, moltes de les quals es dediquen a l’explicació de conceptes de la física, i que el que motiva el present escrit no és el coneixement profund de la vida d’Albert Einstein, no entrarem aquí en massa detalls a l’hora de resumir els elements principals de la seva vida. Direm per situar-nos que va néixer a la localitat alemanya de Ulm, al 1879, en el sí d’una família jueva no massa practicant, però que molt aviat, al 1880 es va traslladar a Munich. En aquesta ciutat el seu pare obriria una fàbrica de components electrotècnics, i ell assistiria a les classes d’una escola de monges. Se’l presenta com un alumne que se centrava en les matèries que li interessaven, com les matemàtiques i la física, i que suplia la seva manca de memòria amb treball i dedicació. A la vegada va combinar els seus estudis amb un interès per la religió, que no duraria gaire, i pel violí. Seguidament, entre els 15 i els 16 anys, va descobrir la ciència i es va interessar pel funcionament de l’univers, el que el va fer abandonar la religió. Al 1794 els seus pares marxaren a Itàlia, ell es va quedar una temporada més a Munich, però incòmode amb la marcialitat del sistema educatiu alemany va rebutjar aquesta nacionalitat per marxar amb els seus pares, i poc després es traslladaria a Suïssa, on ingressaria a l’escola cantonal d’Aarau després d’un intent fallit d’entrar a l’Institut de Tecnologia de Zurich. Si que hi entraria en canvi un any després, al 1896, i s’hi graduaria al 1900. Al 1901 obtindria la nacionalitat Suïssa. Va ser en aquest període quan va començar a fer-se preguntes sobre diverses lleis de la física. Un cop acabats els seus estudis, com que no trobava feina, va sobreviure fent classes particulars i tasques de comptabilitat en algunes empreses. Al mateix 1901 se li publicaria el seu primer article científic a una revista especialitzada, que versava sobre el fenomen de la capil·laritat. Cansat de la ciència a arrel de l’esgotament al que l’havia portat la realització dels seus estudis, la va aparcar temporalment, i al 1902 va començar a treballar a l’Oficina Suïssa de Patents de Berna, feina que no tenia res a veure amb els seus coneixements però li deixava prou temps lliure per tornar a pensar en allò que li interessava, i també va trobar temps per casar-se amb una antiga companya de classe a Zurich, Mileva Maric, amb la qual tindria dos fills. Així va seguir aprofundint en la física, formulant-se preguntes i responent-les, a la vegada que es va envoltar d’un cercle d’amistats amb les quals discutia els seus plantejaments. Entre aquestes destacaria la de l’enginyer italià Michele Besso. Va escriure i publicar diversos articles, pels quals començava a ser conegut, i encara ho seria més a partir del que va publicar al 1905 sobre l’efecte fotoelèctric. En ell afirmava que la llum no era un fenomen ondulatori sinó corpuscular, és a dir, que no la formen ones sinó partícules. Això suposava un trencament revolucionari amb les teories existents al respecte fins a aquells moments, pel que en principi la comunitat científica no es va creure gaire el que proposava Einstein. Però amb el pas del temps es demostraria la seva hipòtesi, i aquest seria el treball que li seria reconegut amb el premi Nobel de Física del 1921. Però tornant a 1905, en aquell mateix any publicaria també la seva teoria de la relativitat especial i el seu principi d’equivalència entre l’energia i la massa expressat en la conegudíssima fórmula E=m.c2. A partir del 1907 la diversos científics van començar a interessar-se pels articles d’Einstein, sense que ningú els pogués refutar, i la seva fama va incrementar-se. Així, al 1909 esdevingué professor de la Universitat de Zurich, al 1911 a la de Praga i al 1912 tornaria a l’Institut politècnic de Zurich, ara com a professor, molt apreciat pel seus alumnes pel seu caràcter distès i proper. Però aquí tampoc hi estaria gaire temps, ja que al 1913 un altre físic que acabaria obtenint el Nobel al 1918 per la teoria quàntica, Max Planck, molt admirat per Einstein, li oferiria formar part de la Reial Acadèmia Científica de Prússia i la direcció de la divisió d’investigacions científiques de l’institut Kaiser Wilhelm. Va acceptar i va anar a viure a Berlín amb la seva família, però se separaria a l’any següent. Al 1915 publicaria la seva teoria de la relativitat general, en la que ampliava el que havia formulat anteriorment a l’especial del 1905, a més d’introduir conceptes com el de la quarta dimensió, segons el qual s’afirmava l’existència d’una curvatura en l’espai-temps ocasionada per la presència mateixa dels cossos. Al 1919 obtindria el divorci de la seva primera dona i es casaria amb la segona, Elsa Loewenthal, però aquest any es produiria un esdeveniment més important, la demostració de la teoria que havia presentat al 1915 mitjançant l’experiment de l’expedició Eddington, amb el que es va demostrar durant un eclipsi solar que es podia veure des de la terra la llum provinent d’una estrella que en aquell moment quedava alineada darrere el Sol, de manera que aquesta només podia ser visible en cas que la curvatura derivada de la presència de l’astre rei desviés la llum. A partir d’aquesta demostració la figura d’Einstein va ser aclamada mundialment i la seva fama es va multiplicar, sent requerit en diversos actes i celebracions i conegut per tothom. Però cal recordar que residint a Berlín la Primera Guerra Mundial el va horroritzar, pel que es va refermar el seu pacifisme, i després de la guerra es va sumar al moviment socialista alemany esperançat en contribuir a la reconstrucció del país. La defensa d’aquestes idees junt a la seva col·laboració amb els Estats Units en el finançament de la causa sionista van fer que a l’Alemanya de postguerra sorgís un creixent moviment en contra de la seva figura de la mà del progressiu auge del nacional socialisme. En aquells anys eren freqüents els seus viatges, encara més un cop li van concedir el Nobel, que el portarien als Estats Units, Japó o Palestina, i a Barcelona i Madrid al 1923. Al llarg dels anys ’20 continuaria viatjant i coneixent personalitats d’arreu del món. Un cop les circumstàncies van fer que Hitler assolís el poder al 1933, Einstein va renunciar per segona vegada a la nacionalitat alemanya, així com als seus càrrecs en institucions acadèmiques alemanyes, i no trigaria gaire a acceptar una oferta laboral a Princeton, fugint de l’antisemitisme nazi, on es quedaria fins a la fi dels seus dies treballant en la denominada teoria unificada que va quedar inconclusa. Durant aquests anys aniria aïllant-se progressivament de la vanguardia de la física per desacords amb diversos científics, però aquests no dubtarien en recórrer a ell i el seu prestigi per impulsar el projecte Manhattan que havia de desenvolupar la bomba atòmica. Va ser llavors quan va escriure les seves famoses cartes al president Roosevelt. Va obtenir la nacionalitat nord americana al 1940. En els seus darrers anys va créixer el seu pacifisme, així com la defensa de la llibertat per exemple en el context de la cacera de bruixes als Estats Units. Cada cop més solitari, vidu, i refugiat en el treball, va morir el 18 d’abril de 1955.
Enfocament general:
Essent la biografia escollida la d’un científic, i escrita també per un autor que va estudiar la mateixa branca de coneixements que el biografiat, la ciència assoleix en ella un paper preeminent, fins al punt que durant la lectura el lector arriba a tenir la impressió -o potser la intuïció- que la vida d’Einstein només serveix a Muchnik com a excusa sobre la qual bastir una explicació entenedora i divulgativa dels principis de la relativitat. Aquest punt de vista no treu interès al fet biogràfic, però sí fa que no s’aprofundeixi massa en algunes vivències del físic provisionalment alemany[2].
A propòsit del punt de vista que assumeix l’autor, podem trobar diversos tints d’omnisciència, en tant que trobem en ocasions vàries afirmacions, pensaments, impressions i reaccions atribuïdes al biografiat. Cal esmentar però que el to omniscient és en alguns casos un miratge, ja que si bé apareixen aquesta mena de consideracions pròpies d’un narrador que coneix el que pensa el protagonista, en molts casos ho justifica amb cites de fragments de l’autobiografia d’Einstein que permeten sostenir, sense intervenció de la omnipotència de l’autor, que realment el que escriu és el que pensava el biografiat. Una altra qüestió són aquells casos en que les esmentades afirmacions no van acompanyades de cites, el que dificulta que sapiguem si el seu origen fou el cap d’Einstein o el de Muchnik.
L’autor aclareix des de bon començament que la seva intenció no és la de fer una biografia clàssica a mode de llistat cronològic narrat dels esdeveniments, i a la vegada deixa entreveure que el seu escrit gaudirà d’una peculiar amenitat, trets que el lector confirma al llarg de l’obra amb multitud de curiositats i que s’aprecien al paràgraf inaugural del segon capítol[3]:
“Sería fácil contaros la vida de Albert Einstein como se cuentan las vidas de los grandes hombres en el colegio: nació en tal y tal lugar, en tal y tal día... etcétera. Yo prefiero contaros una anécdota.”
Veiem que aquest enfocament du implícita una concepció simplista, no sabem si voluntària o no, entorn a la biografia pròpia del segle XIX, ja que afirma la facilitat que l’autor atribueix a la narració cronològica de la vida dels grans homes, de la qual Muchnik sembla voler allunyar-se. En aquest sentit l’autor no cau en l’enaltiment de la figura d’Einstein i fa referència als aspectes més senzills de la vida d’aquest, ometent els detalls innecessaris, però d’altra banda el fil cronològic constitueix l’eix conductor d’una narració que transcorre de la infantesa a la senectut.
Tria de fragments il·lustratius:
1.- Sobre el primer dels aspectes que comentarem de l’article de Burdiel, el relatiu a les tensions entre individu i societat, en el cas d’Einstein trobem un exemple molt clar en l’afer de la bomba atòmica. En el joc de forces que com esmenta Burdiel porta sovint al “conflicto entre libertad y necesidad”, el físic alemany es va veure obligat a promoure la creació de la bomba atòmica tot i ser un declarat pacifista. Així ho podem llegir en el següent fragment de la biografia analitzada[4]:
“Desgraciadamente, en agosto de 1939, cuando la guerra aún no había empezado, el espionaje había hecho llegar la noticia de que los laboratorios alemanes estaban muy avanzados en su trabajo sobre la bomba atómica, y nadie dudaba de que si Hitler lograba disponer de esa arma antes que los aliados, la destrucción del mundo civilizado se situaría a la vuelta de la esquina.
Unos pocos físicos allegados de Einstein lograron vencer su reticencia y convencerlo de que era indispensable que escribiera una carta personal al presidente Franklin D. Roosevelt, instándolo a que pusiera en marcha sin pérdida de tiempo una vasta operación científica y tecnológica en los Estados Unidos, con el fin de lograr construir la bomba atómica antes que Hitler. A regañadientes, pero consciente de que realmente no había alternativa, Einstein escribió una carta que decía más o menos así:
(Segueix la reproducció de la carta en que demana a Roosevelt la implicació governamental davant els indicis dels avenços alemanys en els experiments amb urani)
Einstein era un gran pacifista, y nunca habría firmado una carta así si no hubiera estado convencido de que el nazismo representaba un mal mayor que la guerra misma.”
Deixant de banda les dramàtiques conseqüències que derivarien dels esdeveniments aquí esmentats, que fan que l’exemple triat assoleixi una colpidora càrrega emocional i una enorme importància històrica, aquest fragment és prou representatiu de com la necessitat va portar al biografiat a prendre una decisió que no hauria pres si hagués seguit el seu criteri individual, i de com la societat el va portar a actuar de forma contrària a la seva voluntat, sense llibertat.
2.- Quant al segon dels punts proposats que es refereix a la intencionalitat de l’individu i la seva relació amb els fets històrics, veiem en primer lloc que, segons Muchnik, Einstein era conscient que les seves hipòtesis suposaven un trencament amb el discurs científic imperant en la seva època, com demostra el següent fragment[5]:
“Hacia la primavera de 1905 ya llevaba publicados varios trabajos en las revistas especializadas, y en particular uno que él mismo llamaba “revolucionario” “.
Però tot i aquesta consciència de trencament, en cap moment queda clar si aquesta era la seva intenció o si simplement els seus estudis al van portar per aquest camí involuntàriament. Una intenció de la qual sí en queda constància en la biografia era la d’establir una pau mundial en el context posterior a la guerra, encapçalat pel record de les bombes atòmiques i davant una incipient guerra freda que feia pensar en la possibilitat d’un holocaust nuclear. Aquesta voluntat d’actuar sobre el món que l’envoltava queda palesa en els fragments que segueixen[6]:
“Para Einstein no cabían dudas: la humanidad necesitaba, ahora y no mañana, un único gobierno mundial. La era de las fronteras había terminado. Hacía falta un parlamento y un ejecutivo mundial, elegidos por los países tal como en cada país las provincias eligen los parlamentos y los ejecutivos nacionales. Una única economía mundial sabiamente gobernada, una única fuerza militar encargada de velar por la paz universal, la abolición de los pasaportes, la instauración de un sistema planetario de control –éstos eran algunos de los principios que para Einstein estaban a la altura de la nueva era de la humanidad, la era atómica.”
“En 1955 la guerra fría llegó a un paroxismo tal que, en un momento dado, el gran filósofo inglés Bertrand Russell redactó una declaración acerca del peligro en ciernes, para ser firmada por algunos de los intelectuales más importantes del mundo. Se dirigió desde luego también a Einstein, y éste dio su adhesión de todo corazón. La declaración contenía esta pregunta, a la vez simple y tremenda: ¿Hemos de acabar con la especie humana; o la humanidad ha de renunciar a la guerra?”
3.- El tercer dels aspectes a tractar és el de la biografia clàssica, i respecte a ell hem de dir que la de Muchnik no segueix en general l’esquema de la biografia decimonònica. No ho fa perquè no centra la importància dels fets narrats només en l’individu sinó també en el context que l’envolta. D’altra banda el text no segueix exclusivament un argument cronològic a mode de successió de dades, sinó que també es desenvolupa un fil temàtic. S’ha de comentar també que s’obvien les vivències irrellevants pel relat, i només es desenvolupen aquelles necessàries per poder entendre’l. El més semblant que trobem a una biografia d’aquestes característiques són alguns fragments en que s’aprecia el caràcter d’autoritat que s’atorga al biografiat primer dins el món de la física[7] i després arribant, amb una certa ironia, a assimilar-lo d’alguna manera a Déu[8], com veiem en els següents fragments:
“Se despertó una mañana, como suele suceder a los grandes genios, con una respuesta que lo aclaraba todo.”
“Entre Einstein y ese Dios que para él nunca fue sino hipotético, mediaba una relación bonachona, propia de “colegas” ”.
En qualsevol cas de cap manera són arguments suficients com per a considerar que ens trobem davant una biografia clàssica tal com Isabel Burdiel la descriu al seu article.
4.- Pel que fa a la sovint suposada coherència de la vida del protagonista de la biografia, o aquella concepció segons la qual els actes i vivències del mateix s’encaminen de forma acumulativa cap al seu objectiu vital a mode de relació causa - efecte, destacarem en primer lloc unes línies en les quals Mario Muchnik sembla apartar-se d’aquesta visió del biografiat quan escriu sobre la seva infància[9]:
“A esa edad Einstein no podía imaginar que la fuerza que gobernaba la aguja de la brújula no era más (ni menos) misteriosa que la fuerza de gravedad. Tampoco podía imaginar que la obra de su vida estaría enteramente dedicada a tratar de explicar este tipo de fenómeno. Y mucho menos podía sospechar que lograría hacerlo.”
Però unes pàgines més endavant[10] podem veure un exemple del cas contrari, quan l’autor explica la relació d’Einstein amb el seu oncle essent un adolescent:
“La relación con el tío César debió de ser importante, pues a los 16 años Albert le enviaría un escrito en el que ya comenzaba a perfilar las ideas principales de su teoría de la relatividad.”
Hem de dir que és com a mínim poc provable que, tot i haver començat ja a interessar-se per les ciències i la física, plantegés el que el fragment afirma, donat que encara no havia rebut els coneixements fonamentals que li permetessin aquest nivell de reflexió i teorització. En aquest cas és possible que l’autor de la biografia hagi interpretat el fet esmentat des d’un excés de coherència vital. En aquest sentit trobem un altre fragment segons el qual es dona a entendre que el fet que s’acabés convertint en un físic de fama mundial hauria de ser precedit per un impressionant expedient acadèmic, quan en realitat la primera vegada que va intentar entrar a l’Institut de Zurich la seva petició va ser denegada:
“Einstein se presentó al examen de ingreso -la selectividad entonces era rigurosa- y, oh sorpresa, no lo aprobó.”
5.- Donada la personalitat en molts sentits heterodoxa del personatge que protagonitza la biografia triada i que no va formar part directament de cap moviment[11], no trobem cap argumentació que mostri la seva vida com a model representatiu d’un fet col·lectiu, ans al contrari, ja que l’autor caracteritza Einstein com a un individu rebel que sovint anava contra corrent, tant en l’àmbit científic com el personal, assolint una curiosa peculiaritat com veurem en els següents fragments[12]:
“Nunca había pertenecido a partidos, ni instituciones, ni países ni, casi, a familia alguna.”
“Pero ya vimos que Albert era un rebelde a quien el militarismo repugnaba en lo más hondo de su ser. En la Oficina de Patentes de Berna, en donde Einstein se permitió contrariar las sacrosantas reglas sociales trabajando en mangas de camisa y aflojándose la indispensable pajarita, también puso en libertad sus cabellos. [...] ...sólo Einstein osaba presentarse en público con una cabellera leonina, desarreglada y no menos rebelde que su dueño. [...] Hay quien lo recuerda bajando de un enorme cochazo oficial, con su corona de pelo, luciendo una impecable levita... ¡y en pantuflas!”
6.- Pel que fa al sisè dels punts que aquí treballem, hem de dir que la vida d’un individu mai no és homogènia, unitària i coherent, i per tant les seves decisions no van sempre en el mateix sentit. Mostra d’això són, en el cas que ens ocupa, els fragments que es transcriuen seguidament[13], en els quals podem veure les contraposicions existents entre la raó i els sentiments, i novament entre allò públic i allò privat. D’aquesta manera, abans de l’enviament de la primera carta d’Einstein a Roosevelt que ja hem esmentat anteriorment, Muchnik escriu que:
“El poder destructivo de una bomba atómica se anunciaba como algo nunca visto. Algunos físicos prefirieron no colaborar en un arma tan tremenda, entre ellos el mismo Einstein. Habrían preferido que un acuerdo internacional prohibiera no sólo el uso de esas armas, sino todo tipo de investigación que permitiera construirlas.”
I d’altra banda, després d’haver enviat no només una sinó dues cartes, llegim:
“Pero cinco años después, cuando los nazis estaban a punto de rendirse incondicionalmente, Einstein envió a Roosevelt una tercera carta suplicándole que no se arrojara la bomba atómica sobre Japón.”
Aquests textos són una mostra no només de les esmentades contradiccions, sinó també del fenomen de la contingència aplicada retrospectivament, i en aquest cas per partida doble. Per entendre’ns, hem de pensar que Einstein desconeixia els esdeveniments futurs, pel que si hagués sabut que es veuria obligat a promoure el desenvolupament de les armes nuclears per frenar els alemanys, potser no hauria participat en un moviment pacifista i contrari a aquestes, i a la vegada, si hagués intuït que es podia vèncer els nazis sense emprar la bomba atòmica, és provable que no n’hagués demanat el desenvolupament al president nord-americà. Però la vida és molt complexa, i com que l’ésser humà no disposa -en principi- de la capacitat de predir el futur, actua en cada moment com creu convenient o com la societat li requereix, o amb una barreja de tots dos casos.
[1]MUCHNIK, Mario, Albert Einstein, Barcelona, Editorial Lumen, Col·lecció “Biografias”, num.1,1989.
[2] Pot semblar estrany associar l’adjectiu de provisional a una nacionalitat, però en aquest cas no ho seria si tenim en compte que Einstein va néixer dins els dominis de l’Imperi alemany, va renunciar a aquesta nacionalitat esdevenint apàtrida durant uns anys, condició que perdria quan passés a ser suís. Tornaria a tenir la nacionalitat alemanya, que recuperaria primer i abandonaria per segona vegada uns anys més tard, per després sumar la dels Estats Units d’Amèrica a les seves nacionalitats.
Moltes són les reflexions que la historiografia, més enllà d’una o altra tendència, ha generat entorn al pensament històric, a la manera en que cal historiar. I és que no sempre és fàcil la relació entre la història i qui l’escriu. Aquesta esdevé tan complexa que sovint l’historiador ni tan sols se’n adona de la seva existència. És llavors quan la subjectivitat, de forma conscient o inconscient, aprofita que la guàrdia és baixa per escolar-se i quedar plasmada en negre sobre blanc.
Els tres fragments que ens ocupen són un exemple de reflexions en aquest sentit, sobre què és el que autors com Pierre Vilar van anomenar “pensar històricament”, i ho relacionen amb altres aspectes metodològics com la distància que cal establir entre els fets històrics -sense entrar ara a discernir què considerem com a tal- i aquell que els analitza, o el grau d’objectivitat necessari.
Pel que fa a l’objectivitat, Josep M. Salrach s’acosta a la qüestió tot citant l’obra d’Edward H. Carr per fer una crida a la recerca de la màxima neutralitat possible, però tenint present que l’anàlisi dels fets no es pot deslligar completament de la visió subjectiva de qui el realitza. En relació a la imparcialitat de l’historiador apel·la a la distinció, ja feta pels primers Annales, entre jutjar o entendre la història, però recordant que no convé caure en una “història freda” per assolir l’esmentada objectivitat. D’altra banda Salrach fa referència a les diferències contextuals que cal mantenir entre l’historiador i allò historiat. Aquesta és a la vegada la idea principal del segon dels fragments aquí tractats, el d’Eduardo Manzano, que emfatitza la separació entre passat i present tot i reconèixer que, en certa mesura, l’actualitat deriva del que va passar anteriorment. En aquesta relació de vinculació i alhora distanciament rau per Manzano la dificultat de pensar històricament.
L’escrit d’Enric Ucelay-Da Cal aborda el tema de la interpretació de la història des de la crítica a l’especulació de la narrativa històrica pròpia de l’historicisme alemany que Ranke encapçalà. Fa servir aquest exemple per destacar que, tot i que es parteixi del document, el producte obtingut és només una possibilitat. El que evoca aquest text és el fet que el document no “parla” per sí mateix, sinó que el que se’n extreu depèn de les preguntes que li fa l’historiador, és a dir, de la forma en que s’analitza.
Veiem doncs que, tot i posar l’atenció en allò que separa els fets analitzats de qui els analitza, els tres autors qüestionen des de diferents vies la possibilitat d’una objectivitat absoluta, ja que en línies generals consideren que la interpretació, i per tant un cert grau de subjectivitat, són inherents a la intervenció de l’historiador.
Potser Ucelay té raó quan ens fa veure que la completa certesa és inaccessible a la nostra tasca. Però en canvi això no implica que l’alternativa sigui la incertesa. La realitat no és generalment o blanca o negra, hi predominen els tons grisos. Per tant es pot assolir una certesa aproximada, ja que el fet de no tenir una resposta plenament verificable no significa que n’hi hagi una varietat infinita. Hi haurà possibilitats o plantejaments diferents, però la base documental els limitarà en una o altra mesura.
És cert que el distanciament respecte els fets que defensen sobretot Manzano i Salrach és imprescindible per tal d’evitar el risc de caure en analogies que, tot i resultar útils en algunes ocasions, són altament susceptibles de fer-nos caure en interpretacions presentistes del passat, gens recomanables pel fet que no permeten una comprensió realista dels processos estudiats. És un problema l’origen del qual trobem en la naturalesa indirecta del coneixement històric. Però d’altra banda cal tenir en compte que potser no és imprescindible la recerca de la neutralitat fins a un punt que gairebé podríem qualificar d’asèptic. Entre d’altres coses perquè el coneixement, en aquest cas l’històric, va estretament lligat al pensament, i aquest és immanent a cada individu, també a l’historiador. Tanmateix si l’objectivitat absoluta fos possible -i per tant les respostes de la història a cadascuna de les qüestions que abasta fossin úniques i invariables, independentment de la intervenció de l’historiador- la historiografia no existiria.